Si la majoria dels barcelonins coneguessin la història de la dissortada santa Eulàlia, segurament lluitarien per tornar-li la titularitat de patrona primera de la ciutat. La vintena de persones que divendres a la nit van passejar pel Gòtic seguint la ruta La Barcelona màgica en van sortir convençudes, després que la historiadora de l’art Emma Fernández els expliqués les desventures de la màrtir de la ciutat. «El que pretenem és descobrir Barcelona als barcelonins», resumeix Pere Esteve, soci fundador d’Itinera Plus, empresa especialitzada a organitzar rutes culturals per la capital catalana.
L’olor d’orina que al caure el sol s’apodera de certes parts del Gòtic ajuda els vianants a viatjar en el temps, seguint les explicacions de la jove i entusiasta guia. «Aquest és un dels punts més màgics de la ciutat», explica Fernández a la plaça de Sant Just. «Aquí es reunien els seguidors del mitraisme per organitzar els seus rituals», prossegueix la jove guia.
«Però què fa màgica la plaça?», pregunta una interessada participant. «Just en aquest punt es noten les forces tel·lúriques. És una plaça màgica per la confluència dels corrents de les aigües freàtiques, que conflueixen sota els nostres peus», respon Fernández, que té una altra llegenda per explicar la presència d’aquestes aigües. «Diuen que va ser precisament Eulàlia la que va crear el riu de sota, com es coneixien les aigües freàtiques, després de trobar unes nenes molt tristes perquè havien anat a buscar aigua al pou i estava sec», afegeix.
Una altra de les parades que desperten més interès en la concurrència és la de la catedral, font inacabable de llegendes a tot Europa, que, lògicament, té els seus mites propis a Barcelona. Davant d’un dels laterals del temple, Fernández explica que a l’edat mitjana les bruixes acostumaven a sobrevolar la ciutat, i la seva afició favorita era tirar pedres i cridar obscenitats cada vegada que passaven per sobre de la catedral. «Per espantar-les i evitar que espantessin els feligresos, els càrrecs eclesiàstics van decidir col·locar campanes a la part més alta de l’església», explica somrient la jove, davant la mirada interessada dels participants, una mica atabalats davant l’allau d’informació sobre la ciutat que els estaven brindant. I les històries fantàstiques es barregen amb les reals sense que ningú sàpiga on és la frontera, seduïts ja per la màgia de la ruta.
L’olor d’orina que al caure el sol s’apodera de certes parts del Gòtic ajuda els vianants a viatjar en el temps, seguint les explicacions de la jove i entusiasta guia. «Aquest és un dels punts més màgics de la ciutat», explica Fernández a la plaça de Sant Just. «Aquí es reunien els seguidors del mitraisme per organitzar els seus rituals», prossegueix la jove guia.
«Però què fa màgica la plaça?», pregunta una interessada participant. «Just en aquest punt es noten les forces tel·lúriques. És una plaça màgica per la confluència dels corrents de les aigües freàtiques, que conflueixen sota els nostres peus», respon Fernández, que té una altra llegenda per explicar la presència d’aquestes aigües. «Diuen que va ser precisament Eulàlia la que va crear el riu de sota, com es coneixien les aigües freàtiques, després de trobar unes nenes molt tristes perquè havien anat a buscar aigua al pou i estava sec», afegeix.
Una altra de les parades que desperten més interès en la concurrència és la de la catedral, font inacabable de llegendes a tot Europa, que, lògicament, té els seus mites propis a Barcelona. Davant d’un dels laterals del temple, Fernández explica que a l’edat mitjana les bruixes acostumaven a sobrevolar la ciutat, i la seva afició favorita era tirar pedres i cridar obscenitats cada vegada que passaven per sobre de la catedral. «Per espantar-les i evitar que espantessin els feligresos, els càrrecs eclesiàstics van decidir col·locar campanes a la part més alta de l’església», explica somrient la jove, davant la mirada interessada dels participants, una mica atabalats davant l’allau d’informació sobre la ciutat que els estaven brindant. I les històries fantàstiques es barregen amb les reals sense que ningú sàpiga on és la frontera, seduïts ja per la màgia de la ruta.
La casa del botxí
És precisament una història real com la vida mateixa la que més sorprèn. Fernández explica que en una petita casa de la plaça del Rei hi vivia a l’edat mitjana el botxí de la ciutat, a dos segons de la feina, ja que les execucions públiques es feien precisament en aquesta cèntrica plaça, lloc que després acollia el tràfic de peus dels condemnats, «ja que s’assegurava que portaven bona sort».
El botxí era un dels personatges empestats en aquelles èpoques, però, això sí, el poble creia que tenia propietats curatives. «Quan algú estava malalt anava a veure el botxí perquè el toqués amb les mans. Era l’única persona, després de Déu, que podia matar sense rebre càstig», explica.
El Periódico de Catalunya, 26 d'agost de 2009
